19/06/2012

L'aprenentatge en línia (segona part)

En aquesta darrera entrada parlaré de l’EPA (Entorn Personal d’Aprenentatge), que fa referència als recursos tecnològics que s’utilitzen per enriquir, de manera autònoma,  l’aprenentatge, bàsicament encarat a les xarxes socials.

La primera xarxa social amb la qual em vaig familiaritzar va ser MSN. Cal dir que no em va costar gens agafar l’hàbit de conectar-m’hi, fins i tot, va arribar a un punt que en vaig començar a ser dependent. Al principi m’anava bé perquè podia practicar la mecanografia que havia après amb un curs a l’estiu. A més, hi tenia els amics més propers i parlàvem de temes realment interessants que després, comentàvem cara a cara, però de seguida se’m va omplir de persones poc conegudes i desconegudes. Això va fer que l’EPA se’m intoxiqués i vaig haver de posar-hi remei, fent una neteja general de contactes. A continuació, va aparèixer el Fotolog, quan encara era pràcticament inexistent, amb les més amigues de classe vam crear un compte comú on anàvem penjant fotos i comentant-les, però el fet d’esdevenir tant popular ens va espantar i vam decidir tancar el compte, ja que a l’institut, el Fotolog només es feia servir per criticar.

Actualment, el meu EPA l’engloba gairebé tot la gran xarxa social Facebook. Aquesta permet estar al corrent de tots els teus contactes d’arreu del món. Per una banda, serveix per fomentar els coneixements des de qualsevol àmbit, tot interaccionant amb els teus contactes. Per altra banda, s’ha d’anar alerta amb la gran quantitat d’informació que rebem a l’instant per tal de no ser enganyats, tot i que també ens podem trobar amb això mentre passagem pel carrer. Els diccionaris online que utilitzo diàriament també formen una part important del meu EPA, ja que cada dia aprenc paraules o estructures noves tant en català i/o castellà com en anglès i/o francès. A més, pel que fa a les meves llengües estrangeres, l’anglès el practico, també, mirant una sèrie americana a través d’Internet i el francès, a vegades, l’escolto gràcies a alguna emissora a la xarxa. M’agradaria, però, agafar el costum de llegir diaris online per actualitzar-me i assabentar-me de què passa el meu voltant. Així que, tot és qüestió de posar-hi ganes, no? Aquesta pregunta crec que també dóna peu a parlar sobre l’aprenentatge d’una llengua des de zero a la xarxa. Crec que la principal font de l’aprenent és la motivació, com ja he dit en alguna altra entrada. De totes maneres, crec que l’aprenentatge en línia coixeja una mica de la part oral, cosa que pot causar algunes dificultats, ja que quan comences a aprendre una llengua aquesta part és clau. És veritat que ja es proporcionen recursos perquè això no passi, però, de moment, no ho veig gaire factible. No sé si també hi ajuda el fet que sóc més aviat immigrant digital, amb això vull dir que no tinc tanta facilitat per a les tecnologies com un nadiu digital. Així doncs, potser només és qüestió de temps que l’aprnentatge en línia d’una llengua es posi de moda.  

I fins aquí les meves vivències com a aprenent de llengües. Però, no us penseu que això acaba aquí ni molt menys! Ara tot just començo a agafar el timó i a prendre rumb mar endins cap a on em portin les onades. 

Moltes gràcies per acompanyar-me en aquest viatge lingüístic!

19/06/2012

L'aprenentatge en línia

El viatge del meu aprenentatge finalitza amb aquesta entrada, dividia en dues parts també, com l’anterior. En aquesta, però, us parlaré de l’aprenentatge en línia.

Primerament, he de mencionar EVA (Entorn Virtual d’Aprenentatge) que engloba Moodle. Aquest sistema el vaig començar a fer servir a l’institut a l’assignatura de Grec. La professora ens hi posava, ocasionalment, exercicis mecànics per tal d’aprofundir els nostres coneixements. L’ús de Moodle va ser total quan vaig començar la universitat, ja que allà l’utilitzem amb totes les assignatures i és clau en l’organització de les classes. Per una banda, crec que és molt positiu perquè ens apropa a les noves tecnologies i ajuda a tenir a l’abast tota la informació donada pel professor. Per altra banda, ens ha fet dependre completament d’ell. Encara recordo algun dia que hi ha hagut problemes en el Campus Global de la Universitat i aquest fet ha provocat una crisi general d’estudiants d’aquesta facultat.

A continuació, m’agradaria fer referència al meu fracàs a l’hora d’aprendre un idioma en línia. Després de Liverpool, vaig voler continuar aprenent italià i em vaig apuntar a busuu on em van oferir un curs gratuït a Internet. Per entrar-hi, em vaig haver de fer un compte que digués les llengües que parlava i les llengües que volia aprendre. Aquest curs proporcionava recursos de diferents nivells així com un xat per poder practicar l’idioma que tu vols al mateix temps que coneixes persones d’altres cultures. Al principi m’hi vaig posar amb moltes ganes però mica en mica ho vaig anar abandonant. Potser, ara quan acabi el curs m’hi tornaré a enganxar, digueu-me tradicional, però jo prefereixo els cursos presencials. També crec que si m’haguessin fet pagar m’ho hagués agafat més seriosament, tot i que sembli contradictori, m’hi vaig inscriure, precisament, perquè era gratuït.

Un altre exemple que us puc donar és quan em vaig inscriure el programa ESN (International Exchange). Aquest programa el vaig descobrir gràcies a Facebook. És com una mena de voluntariat lingüístic i es tracta d’oferir-te com a mentor per aquells alumnes estrangers que vénen a estudiar a la universitat. Un cop assignats un o dos alumnes, ens vam intercanviar correus i ens vam donar el Facebook perquè ens era més fàcil comunicar-nos directament des d’allà. El pas següent ja va ser quedar cara a cara, però la nostra relació estava dividida entre Facebook i les quedades. Per a mi, ha estat una experiència més que satisfactòria, m’omple moltíssim el fet de conèixer altres persones d’altres cultures i a més a més, poder practicar les meves llengües estrangeres. 

Així que aquí us passo l’enllaç del programa: http://www.esnalaupf.org/upf/

17/06/2012

Avaluació (segona part) 

Continuant amb l’avaluació, les proves amb les quals passo més nervis són les d’avaluació criterial, basades en el MCER, ja que sempre m’hi he jugat molt. A més, amb aquestes la resposta és simple o aproves o suspens i no hi ha volta de full. Així doncs, per dur-les a terme es fa un examen de competència que segueix uns determinats criteris per tots els assistents. En aquestes proves passes de ser una persona a ser un simple número. M’hi vaig trobar per primer cop amb els exàmens de PET i FIRST, on em van donar un adhesiu amb el meu número així com un full on havíem de marcar les respostes en llapis per tal que el lector informàtic ho pogués llegir.  Em va impactar també la gran sala amb les taules perfectament arrenglerades. Un altre examen de competència que també em va portar força maldecaps va ser l’examen de conduir i crec que és un clar exemple de com no reflecteix les habilitats de l’aprenent. Per exemple, en el meu cas, ja fa tres anys que tinc el carnet però no considero que sàpiga conduir. En aquests tipus d’examen no només s’avaluen les destreses sinó que també s’ha de saber fer i el que és més essencial és no deixar de practicar, que és el que m’ha passat amb el fet de conduir. Un altre tipus de proves d’avaluació criterial són les proves d’adscripció que serveixen per saber el nivell de llengua de l’aprenent segons el MCER i segons aquest, l’estudiant anirà a un grup o a un altre. Per exemple, vaig experimentar una prova d’aquest tipus quan vaig entrar a la Universitat. El que no sabia és que aquesta prova també servís com a criteri per a segon curs assignant-se la plaça d’Erasmus.

En general, crec que les avaluacions que he rebut han estat justes i m’han influenciat bastant a l’hora de decidir el meu camí. Amb això vull dir que en les assignatures de llengües és on treia més bones notes i, com a conseqüència, eren les que m’agradaven més i les que m’han conduit fins on sóc ara. Suposo, però, que això és com un peix que es mossega la cua, perquè si t’agrada més també t’hi esforces més. Què va ser primer l’ou o la gallina? Si voleu saber la resposta, cliqueu el link.

17/06/2012

Avaluació 

Aquesta entrada la dividiré en dues parts. En aquesta primera, explicaré els diferents enfocaments avaluatius que he rebut i els instruments d'avaluació utilitzats i en la segona part, parlaré de les proves d'avaluació. 

Quan sentim la paraula avaluació o  exàmens sembla que es pari el món. Són de les úniques que fan callar els alumnes. L’objectiu de l’avaluació es comprovar que els alumnes hagin assolit el nivell adequat al seu curs. Hi ha diferents tipus d’avaluació: sumativa, formativa, continuada, final, quantitativa, qualitativa, etc. Al llarg del meu aprenentatge, la que ha dominat és la sumativa, quantitativa i normativa, és a dir, se m’han valorat els coneixements a partir d’uns criteris donats pel professor. Aprofito, per fer una mica de crítica, ja que aquest tipus d’avaluació no m’acaba d’agradar. El que és important en aquesta no és només el procés d’aprenentatge sinó els resultats obtinguts a l’examen. Des de petits, doncs, ja quedem catalogats d’“empollón” en el cas de treure bones notes, o bé, “liante” en el cas de suspendre. A més, incita a la competitivitat perquè els alumnes només es fixen en el número encerclat i es comparen amb els altres companys de classe per veure en quina posició es troben, en comptes de mirar amb atenció les seves pròpies respostes. 

A primària, vaig experimentar l’avaluació ipsativa, qualitativa i formativa, és a dir, els professors ens tornaven els exercicis corregits, amb comentaris, perquè veiéssim no només en què havíem fallat sinó també quina n’era la solució i no ens posaven una nota final, sinó PA (progressa adequadament). D’aquesta manera es feia èmfasi en el desenvolupament cognitiu dels alumnes. En canvi, a secundària, l’avaluació ja va passar a ser completament normativa, quantitativa i sumativa. Vam deixar estar el PA, per excel·lent, notable, aprovat. Treballàvem trimestralment, així que cada tres mesos fèiem els exàmens. El tipus d’aquests depenia de l’assignatura però bàsicament eren tots de respostes obertes. Al principi em pensava que eren molt més fàcils els tipus tests però després dels resultats ja vaig veure que no, ja que els tipus tests la resposta és clara, o l’encertes o la falles, en canvi, els de resposta oberta, encara que no la sàpigues ben bé, si t’ho has estudiat una mica almenys pots escriure alguna cosa sobre el tema i rascar alguns puntets. Recordo que a l’ESO, les tutories amb el professor eren voluntàries i, per tant, ens ho agafàvem com a una hora lliure i un cop al mes fèiem una posada en comú, excepte si havia passat alguna cosa greu, com ara “partes col·lectius” (és que jo tenia una classe que feia por). Crec, però, que podríem haver tret molt més suc de les tutories, tot i que en aquell moment no n’érem conscients.

Quant a la universitat, de les paraules vaig passar directament als números (tot i que, ja els havia vist a l’institut), és a dir, d’excel·lent, notable, a 9, 8, 7... aquest canvi, en comparació amb l’altre no va ser gaire significatiu, ja que no deixa d’avaluar d’acord amb la normativa. Va ser a la universitat on vaig veure altres tipus d’avaluació: autoavaluació i l’avaluació continuada. L’autoavaluació l’hem experimentat sobretot aquest any en dues assignatures Mètodes Empírics i Llengua, Comunitat i Ideologia. Al final de la sessió, ens feien avaluar les nostres intervencions a la classe a partir d’un qüestionari. Crec que aquesta manera d’avaluar va bé per desenvolupar l’esperit autocrític i pot ajudar a orientar el professor, però la decisió sempre l’acaba prenent el docent. Pel que fa a l’avaluació continuada, es basa en el dia a dia i, per això, penso que és molt més profitosa que fer un examen final, perquè durant tot el curs vas treballant i vas aprenent de mica en mica, en canvi, de l’altra manera, idealment també s’hauria de treballar tot el curs, però la realitat és que s’empolla el dia abans i es vomita tot a l’examen.  

7/06/2012

Amb què aprenem les llengües? (segona part)

Continuo amb els recursos, com ja vaig dir a l’entrada anterior, en aquesta parlaré dels recursos de lectura i dels d’expressió escrita. Pel que fa als primers, recordo que des de ben petita ja em feien llegir en veu alta, sobretot en català, cosa que a mi no m’agradava gens perquè tenia molta vergonya. Encara conservo un llibre que era exclusivament de lectura, on es relataven tot de contes populars. Tot i que no m’agradava llegir-los, m’encantava que me’ls expliquessin, em quedava ben embadalida. En castellà, en canvi, ja de més gran ens feien fer més exercicis de comprensió lectora on havíem de comprendre la idea general del text per després respondre detalladament un seguit de preguntes. Aquest tipus d’exercici el fèiem força sovint i crec que ens anava molt bé, tenint en compte que al meu poble no hi havia gaire influència del castellà i d’aquesta manera no en perdíem tant el contacte.

Quant a les llengües estrangeres, en anglès, sí que he fet activitats més “originals” gràcies a/a causa dels exàmens oficials, com he explicat en l’entrada anterior. Així doncs, tant he hagut d’ordenar paràgrafs com realitzar clozes. El fet d’omplir espais amb una paraula ja donada encara ho trobava entretingut, però ordenar paràgrafs no ho suportava, em feia uns embolics impressionants! 

Qui no ha escrit mai un diari personal? Jo ho vaig començar a fer quan me’n van regalar un per a la primera comunió. Al principi escrivia amb molta fal·lera, pràcticament cada dia, allò que m’havia passat. M’anava molt bé per posar en ordre els pensaments, idees, fets, però quan se’m va acabar el diari ja ho vaig deixar estar perquè el tenia força abandonat. Tot i això, crec que no només és una molt bona pràctica d’expressió escrita, sinó que també em va servir per veure les coses des d’una altra perspectiva.

Per acabar, m’agradaria comentar que aquest any m’he inscrit a un taller d’escriptura narrativa. Les classes són una barreja de teoria i pràctica. El professor ens explica alguns conceptes utilitzant la pissarra o bé, donant-nos les idees principals per escrit i després ens posa uns exercicis per realitzar-los tranquil·lament a casa, per a la classe següent poder-los comentar entre tots. L’únic problema que he tingut és que els escrits ens els feia llegir voluntàriament a classe i, a causa de la vergonya que tenia quan era petita que encara conservo no m’ha marxat del tot, no he pogut aprofitar el taller tot el que hauria volgut. Tot i això, crec que ha estat una molt bona experiència que m’ha permès endinsar-me al món dels escriptors.

Aquí teniu una citació del nostre professor:

Edson Lechuga: “La literatura es indagar en todos los sentimientos que nos constituyen y nos da la oportunidad de vivir con nuestros fantasmas.” 

7/06/2012

Amb què aprenem les llengües?


Per tal que hi hagi un bon aprenentatge, és necessari utilitzar els recursos adequats per als alumnes. És per això que en les dues pròximes entrades mencionaré aquells que he fet servir més freqüentment a les classes així com també els més rellevants per a mi. En aquesta primera, parlaré dels recursos de comprensió i expressió oral i en la següent, dels de lectura i dels d’expressió escrita.   

Començant, doncs, pels recursos de comprensió oral, cal dir que només n’he utilitzat en llengües estrangeres, ja que representa que les llengües primeres les aprenem al carrer. Els dos recursos més típics són els àudios de cassets i les cançons. Per una banda, amb els primers podíem fer diferents tipus d’exercicis com ara marcar amb una creu la resposta correcta, respondre si les afirmacions eren verdaderes o falses, escriure la resposta o bé, relacionar dibuixos amb la paraula que els descriu. Ara bé, els exercicis amb els quals he patit més són els de la preparació del First Certificate in English, a part que em costava força entendre allò que es deia, tenia massa pressió a sobre, però tot això es va solucionar quan vaig anar a Liverpool. El fet d’anar allà, com ja he mencionat en alguna entrada anterior, em va anar molt bé per practicar sobretot la comprensió oral. Per altra banda, les cançons també han estat una constant. L’exercici que he practicat més amb aquest recurs ha estat, sens dubte, el d’omplir buits. Diria que l’he fet en gairebé totes les llengües estrangeres que he estudiat: anglès, francès, italià i alemany. Tanmateix, en alemany vam desistir de fer-lo perquè no enteníem absolutament res (recordeu que només vaig fer un curs de quinze dies!) i aleshores, el professor ens va posar un vídeo sobre la paraula que li agradava més: käsebrot (sí, exacte! Sobre l’entrepà de formatge!) perquè riguéssim una estoneta. Si el mireu, suposo que em confirmareu que el nostre professor estava com un llum! Fins i tot, a final de curs ens va fer un käsebrot diplom!

A continuació, us parlaré dels recursos d’expressió oral, tot i que poca cosa us en puc dir perquè, per mala sort, no hi he tingut gaire experiència. En relació amb les llengües estrangeres, destacaria algunes activitats en anglès, en francès i en italià. Quant a l’anglès i al francès, les activitats d’expressió oral les he fet bàsicament a les acadèmies. Una que acostumàvem a fer en anglès era amb fitxes de dòmino. La professora ens donava una targeta amb unes instruccions i llavors, els alumnes havíem de fer el que deia la targeta, per exemple, descriure l’objecte que teníem representat. Pel que fa al francès, recordo sobretot que el primer dia ens van fer descriure dibuixos, d’aquesta manera el professor ja podia veure quin nivell teníem, més o menys. Després, per trencar amb la tensió acadèmica, ens va proposar aquell típic joc dels paperets al cap, on hi tens escrit un famós i l’has d’endevinar fent preguntes tancades (de sí o no). Nosaltres, però, hi vam jugar de manera diferent, ja que no vam utilitzar paperets, sinó que un es pensava un famós i els altres l’havíem d’endevinar. Aquest joc està bé fer-lo poca estona perquè sinó es pot fer una mica pesat. Per últim, quan vaig anar a estudiar a Liverpool, la professora d’italià em va introduir als jocs de rol, o si més no, a allò que ella anomenava “role play”. El que feia és repartir-nos uns papers a cada un. Per exemple, ens feia representar estudiants de diferents països i l’objectiu era conèixer nous estudiants, és a dir, la resta de la classe. Malgrat que això no és un joc de rol, crec que la professora va assolir el seu objectiu: fer una classe dinàmica, on els alumnes s’ho passessin bé, aprenguessin i es coneguessin entre ells.    

       

28/05/2012

El meu programa o currículum

Els currículums de llengua són programes que descriuen bàsicament els continguts lingüístics que es tractaran a cada unitat. Aquests poden variar segons molts factors, com ara el tipus d’aprenents, la tradició de cada comunitat, la llengua que s’estudia, etc.

Com he fet en les entrades anteriors, primer de tot explicaré els programes de català i castellà seguidament els d’anglès i francès.

Només fent un cop d’ull als llibres de text de les diferents llengües ja s’hi poden veure les diferències que hi ha entre elles. En el cas del català i el castellà, no és d’estranyar que el currículum es basi en la gramàtica tradicional, ja que fins no fa gaire es creia que una persona dominava la llengua si se sabia totes les regles gramaticals. Així doncs, el fil conductor d’aquestes classes era la gramàtica, tot i que també treballàvem altres aspectes. Per exemple, el llibre de text de castellà de segon d’ESO tenia un apartat de literatura on vam veure els diferents gèneres literaris com ara la novel·la, el conte, la poesia lírica. A més, tenia un apartat titulat Habla y escribe on se’ns ensenyava la diversitat de tipologies textuals.

Pel que fa al llibre de text d’anglès, aquest podríem dir que està més enfocat en els centres d’interès, ja que el primer apartat de cada unitat és de vocabulari relacionat amb algun camp semàntic concret. És normal que l’ensenyament de les llengües estrangeres posi molt d’èmfasi en el vocabulari, ja que aquest no és après de manera natural a diferència de les llengües maternes i les primeres llengües. M’agradaria destacar alguns camps semàntics que vam veure en el llibre de text de quart d’ESO: els parcs d’atraccions, les supersticions, el crim... no els trobeu una mica estranys? És que ara que m’hi fixo, jo sí que els he trobat força “curiosos”, no sé quina mena de missatge ens volien donar...  Reprenent el fil dels currículums de llengua, per últim, m’agradaria mencionar el de francès a l’institut. Aquest, doncs, tenia més aviat funcions comunicatives. Amb això vull dir que, per exemple, la primera unitat girava entorn a aprendre a presentar-se un mateix, després a descriure situacions quotidianes i tot seguit a demanar l’hora, és una llàstima, però, que no se li donava una funció comunicativa, que és precisament la que té la llengua, sinó teòrica.

El que no he experimentat mai, tot i que m’agradaria, és un curs organitzat a partir d’una tasca comunicativa, sí bé he fet alguna representació teatral no només a l’escola sinó també a la universitat. De fet, a la universitat no va ser ben bé teatral, sinó que a partir de grups de cinc o sis persones vam haver d’inventar-nos un petit guió per després reproduir-lo en forma de pel·lícula. Però aquesta activitat no va durar tot el curs sinó que era l’última tasca de l’assignatura d’anglès. Han estat ben poques les activitats on hem pogut mostrar la nostra capacitat creativa, cosa que no hauria de ser així, perquè aquesta ens ajuda a construir allò que som.